No és tan simple

Sí, ahir mentre estava al bus (a un dels típics viatges pesats que mai acaben...) vaig llegir-me uns articles d'un blog i al final de tot em vaig trobar una frase. Aquesta deia:

"Un escritor francés dijo hace tiempo que un país vale lo que vale su prensa. Yo cambiaría esa frase: un país vale lo que vale su gente."

M'ha deixat pensant tota la llarga tarda i part de la nit. Personalment tinc el problema que tot ho relaciono amb la política. I quan ho he llegit, he pensat: què val un partit polític?

S'ha m'han acudit moltes frases que podia relacionar-les i havia escoltat por ahí: "Dime con quien pactas y té diré quien eres" o "dime quien te vota y te diré como éres". Fins i tot aquella que ens diu que mirem els militants per saber-ho. Aquestes que tenia ben presents no em convencen. No busco saber el que és un partit, sinó el que val.

Com no podia sortir-me amb la meva he tornat a l'article. I le llegit un parell de vegades. Fins que he trobat aquesta part:

"Hasta que punto compensa dedicar horas, semanas, meses o años de vida a debatir por el mero placer de hacerlo, sin necesidad de recrearse en egocentrismos o pedantismos. Hasta que punto compensa trabajar la escucha, la tolerancia y la propia cultura para llevar a cabo un debate sano".

Fins que aquí he trobat una resposta. Crec que un partit no val res. Si no el que val és la gent que el conforma... D'acord, tanta estona pensant per arribar a una conclusió igual que la de la primera frase, quina cagada... Però no em quedo aquí. Crec que el que marca que algú valgui no és que parli bé, ni que tingui una bona planta, ni que vagi amb tratge. Res d'això. Per mi el que pot arribar a valer és aquell que sabent que no té res a fer, lluiti igual, el que vegi que això no va enlloc però que igualment arrisqui per intentar portar una millora per a la nostra societat. Saber que potser alguna cosa no val la pena però que a la vegada es digui a ell mateix que si es pot.

I fent una altra lectura, he acabat definint-me del tot...

"Dónde queda el nivel argumentativo, la capacidad de escuchar ideas completamente contrarias a la nuestra, y de qué forma transmitir las propias. Y no sólo eso, sino hasta qué punto nos interesa hacerlo."

Tothom nul·la les idees que no són les seves. Tothom fa falsa l'altra opinió i tothom fa impossible el debat. (Sobretot al Twitter...). Potser per això, pel fet que costa tan, té sentit aguantar. Potser, pel fet que la societat està tan complicada val la pena enfrontar-se a ella. Aquestes dos línies, em recorden a una part d'un discurs que va dir Julio Anguita que descriu clarament el que penso personalment:

-"Mobilizar no ha sido solo mobilizar la gente para salir a la calle (que también), mobilizar ha sido concienciar" 
-"¡Mobilizar es ese esfuerzo por poder pensar y hacer pensar!" 

Potser el nivell argumentatiu és nul, potser ens costa explicar-nos o aguantar certes actituds. Potser a nosaltres mateixos ja ni ens interessa o ens cansa tanta fal·làcia continua. Potser podem pensar que arribarà un punt on no valdrà la pena seguir. Però crec que per això estem els que creiem en un Sistema diferent. I per aquest fet, la lluita contra el conformisme i contra la resignació que ens comenta Julio Anguita segueix viva. Ens agradar enfrontar-nos contra el que molts cops és impossible, i encara ens flipa més fer-ho possible.

Cert, he començat buscant el que val un partit polític i he acabat parlant de Julio Anguita. Però és que crec que la resposta de la meva autopregunta és complexa...

Un partit polític no val res, el que val és la seva gent. Però clar, no és suficient dir "gent". Cal dir que la "gent" que ha de donar valor a aquest partit no ha de deixar de lluitar mai, ni rendir-se, ni cansar-se de xocar contra el mur... Contra un mur que està conformat d'aquells obstacles com el del nivell argumentatiu, el de la poca empatia o el de l'egocentrisme. Un mur que costa molt traspassar però que a la vegada, ens ha d'agradar intentar fer-lo miques, mentre ens motiva saber, que quan el farem caure començarem a construir un món que val la pena.

I quan els membres del partit l'haguem destruït, significarà que haurem superat tot el comentat, i potser, a grosso modo, podem dir que el nostre partit polític val.

Mare meva, sí que ens queda feina! ;)

Aquí està l'article al blog On te Road
Discurs d'Anguita