Sí, val la pena una lluita contínua i molts cops permanent si la gran majoria de cops fracases?
Val la pena buscar la manera de construir un gran edifici quan et falta la base?
Val la pena fer frans invents i després caure contínuament?
Val la pena intentar i mai aconseguir?
Aquestes paraule són contínues i moltes vegades em sonen pel cap. Intento construir, intento fer coses però al final, la desmotivació de la nostra pròpia gent em mata. I ho fa perquè si algún dia vaig decidir fer política, és per millorar la vida de les persones que em rodegen. I no només aquelles que conec, sinó també les que no. Portar el timó es complicat, i més amb els temps que corren. Ser positiu també ho és ja que sempre quedes malament. De que serveix tot plegat?
Des de que al 2015 vaig començar el camí de batallar des de Joves d'Esquerra Verda, m'he adonat que no sóc massa xerraire. Sóc més d'actuar. Sóc més de sortir del meu espai per conèixer les realitats de tot arreu. Per bé o per mal no m'agrada "la gauche divine", que per mi no té més significat que "liberals que van de progresistes".
La lluita és massa llarga per parlar i només sortir a fotografíes. La lluita és massa composta per quedar-se sentats. El rival és massa gran per anar sols. I només ho podem canviar nosaltres mateixos.
dilluns, 30 d’abril del 2018
dissabte, 28 d’abril del 2018
De generació en generació
Ahir, juntament amb un company, ens vam dirigir a una xerrada sobre la Marea Pensionista a la Floresta (Un barri de la Rodalia de Tarragona). Un acte on es parlava sobre les diferents injustícies que estaven passant tots els avis i àvies del nostre país, i com ho podíem solucionar.
Assistir a un col·loqui així com a Jove i d'esquerres és una obligació que hem de tenir tots aquells que volem transformar la societat d'alguna manera. Ajuntar les nostres forces amb altres espais socials, unint-nos i compartint batalla és un fet que ha d'estar al nostre ordre del dia. I més, si anem a explicar els nostres objectius cap a llocs on molts cops és complicat arribar i moltes vegades han estat obviats.
Hem d'agafar-ho com a referent. Si volem ser una eina de canvi, hem de sortir de la nostra comoditat i hem de portar els nostres coneixements, els nostres problemes i les nostres demandes a la gent de la resta de Tarragona. No val quedar-se al centre. No val fer política parlant sense actuar. Si que val construir-la per a tothom i fer-la accessible al conjunt de la gent, sense esperar que el poble ens vingui, sinó que nosaltres arribem a tot arreu.
Hem d'agafar com a referent el fet que la gent gran estigui batallant al carrer. I ja m'és igual d'on vinguin i on militin. Vull pensar que tots tenim un mateix objectiu i que toca seguir als carrers mentre les problemàtiques no se solucionin. De fet, falta bastant de temps té pinta.
Sóc conscient que com tot, és molt complicat. Que hem de fer caure molts tanques, que hem de traspassar molts obstacles però val la pena. Ahir em van comentar que era molt difícil fer moure a la gent de Tarragona. I jo els hi vaig dir: "Per això estem aquí".
Ser d'esquerres és molt difícil, ja que normalment has de batallar contra mentides i demagògies. Però a la vegada, saber que lluites per alguna cosa amb sentit ajuda. Ajuda a relaxar-te i a veure que si podem canviar. Hem de treballar, sí, hem de perdre molt de temps, també, hem de pensar molt, per descomptat. Però quan l'objectiu és fer que les persones estiguin bé, quin és el problema?
Un home que tenia unes polítiques molt conservadores anomenat Winston Churchill, i que la veritat no en sóc massa fan, va dir:
"Defensarem la nostra illa, lluitarem a les platges, lluitarem a les pistes d'aterratge, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem a les muntanyes; i... Nosaltres mai ens rendirem"
Doncs bé, nosaltres defensarem els nostres drets, i per defensar-los, lluitarem al nostre municipi, lluitarem als nostres barris, als de llevant i als de ponent, lluitarem a les nostres places... I nosaltres no ens rendirem mai. Si no, pregunteu als avis que estan al carrer. Tota una vida lluitant i allí segueixen. Aquest mai, és molt més que una paraula d'una simple frase.
Assistir a un col·loqui així com a Jove i d'esquerres és una obligació que hem de tenir tots aquells que volem transformar la societat d'alguna manera. Ajuntar les nostres forces amb altres espais socials, unint-nos i compartint batalla és un fet que ha d'estar al nostre ordre del dia. I més, si anem a explicar els nostres objectius cap a llocs on molts cops és complicat arribar i moltes vegades han estat obviats.
Hem d'agafar-ho com a referent. Si volem ser una eina de canvi, hem de sortir de la nostra comoditat i hem de portar els nostres coneixements, els nostres problemes i les nostres demandes a la gent de la resta de Tarragona. No val quedar-se al centre. No val fer política parlant sense actuar. Si que val construir-la per a tothom i fer-la accessible al conjunt de la gent, sense esperar que el poble ens vingui, sinó que nosaltres arribem a tot arreu.
Hem d'agafar com a referent el fet que la gent gran estigui batallant al carrer. I ja m'és igual d'on vinguin i on militin. Vull pensar que tots tenim un mateix objectiu i que toca seguir als carrers mentre les problemàtiques no se solucionin. De fet, falta bastant de temps té pinta.
Sóc conscient que com tot, és molt complicat. Que hem de fer caure molts tanques, que hem de traspassar molts obstacles però val la pena. Ahir em van comentar que era molt difícil fer moure a la gent de Tarragona. I jo els hi vaig dir: "Per això estem aquí".
Ser d'esquerres és molt difícil, ja que normalment has de batallar contra mentides i demagògies. Però a la vegada, saber que lluites per alguna cosa amb sentit ajuda. Ajuda a relaxar-te i a veure que si podem canviar. Hem de treballar, sí, hem de perdre molt de temps, també, hem de pensar molt, per descomptat. Però quan l'objectiu és fer que les persones estiguin bé, quin és el problema?
Un home que tenia unes polítiques molt conservadores anomenat Winston Churchill, i que la veritat no en sóc massa fan, va dir:
"Defensarem la nostra illa, lluitarem a les platges, lluitarem a les pistes d'aterratge, lluitarem als camps i als carrers, lluitarem a les muntanyes; i... Nosaltres mai ens rendirem"
Doncs bé, nosaltres defensarem els nostres drets, i per defensar-los, lluitarem al nostre municipi, lluitarem als nostres barris, als de llevant i als de ponent, lluitarem a les nostres places... I nosaltres no ens rendirem mai. Si no, pregunteu als avis que estan al carrer. Tota una vida lluitant i allí segueixen. Aquest mai, és molt més que una paraula d'una simple frase.
diumenge, 8 d’abril del 2018
No és tan simple
Sí, ahir mentre estava al bus (a un dels típics viatges pesats que mai acaben...) vaig llegir-me uns articles d'un blog i al final de tot em vaig trobar una frase. Aquesta deia:
"Un escritor francés dijo hace tiempo que un país vale lo que vale su prensa. Yo cambiaría esa frase: un país vale lo que vale su gente."
M'ha deixat pensant tota la llarga tarda i part de la nit. Personalment tinc el problema que tot ho relaciono amb la política. I quan ho he llegit, he pensat: què val un partit polític?
S'ha m'han acudit moltes frases que podia relacionar-les i havia escoltat por ahí: "Dime con quien pactas y té diré quien eres" o "dime quien te vota y te diré como éres". Fins i tot aquella que ens diu que mirem els militants per saber-ho. Aquestes que tenia ben presents no em convencen. No busco saber el que és un partit, sinó el que val.
Com no podia sortir-me amb la meva he tornat a l'article. I le llegit un parell de vegades. Fins que he trobat aquesta part:
"Hasta que punto compensa dedicar horas, semanas, meses o años de vida a debatir por el mero placer de hacerlo, sin necesidad de recrearse en egocentrismos o pedantismos. Hasta que punto compensa trabajar la escucha, la tolerancia y la propia cultura para llevar a cabo un debate sano".
Fins que aquí he trobat una resposta. Crec que un partit no val res. Si no el que val és la gent que el conforma... D'acord, tanta estona pensant per arribar a una conclusió igual que la de la primera frase, quina cagada... Però no em quedo aquí. Crec que el que marca que algú valgui no és que parli bé, ni que tingui una bona planta, ni que vagi amb tratge. Res d'això. Per mi el que pot arribar a valer és aquell que sabent que no té res a fer, lluiti igual, el que vegi que això no va enlloc però que igualment arrisqui per intentar portar una millora per a la nostra societat. Saber que potser alguna cosa no val la pena però que a la vegada es digui a ell mateix que si es pot.
I fent una altra lectura, he acabat definint-me del tot...
"Dónde queda el nivel argumentativo, la capacidad de escuchar ideas completamente contrarias a la nuestra, y de qué forma transmitir las propias. Y no sólo eso, sino hasta qué punto nos interesa hacerlo."
Tothom nul·la les idees que no són les seves. Tothom fa falsa l'altra opinió i tothom fa impossible el debat. (Sobretot al Twitter...). Potser per això, pel fet que costa tan, té sentit aguantar. Potser, pel fet que la societat està tan complicada val la pena enfrontar-se a ella. Aquestes dos línies, em recorden a una part d'un discurs que va dir Julio Anguita que descriu clarament el que penso personalment:
-"Mobilizar no ha sido solo mobilizar la gente para salir a la calle (que también), mobilizar ha sido concienciar"
-"¡Mobilizar es ese esfuerzo por poder pensar y hacer pensar!"
Potser el nivell argumentatiu és nul, potser ens costa explicar-nos o aguantar certes actituds. Potser a nosaltres mateixos ja ni ens interessa o ens cansa tanta fal·làcia continua. Potser podem pensar que arribarà un punt on no valdrà la pena seguir. Però crec que per això estem els que creiem en un Sistema diferent. I per aquest fet, la lluita contra el conformisme i contra la resignació que ens comenta Julio Anguita segueix viva. Ens agradar enfrontar-nos contra el que molts cops és impossible, i encara ens flipa més fer-ho possible.
Cert, he començat buscant el que val un partit polític i he acabat parlant de Julio Anguita. Però és que crec que la resposta de la meva autopregunta és complexa...
Un partit polític no val res, el que val és la seva gent. Però clar, no és suficient dir "gent". Cal dir que la "gent" que ha de donar valor a aquest partit no ha de deixar de lluitar mai, ni rendir-se, ni cansar-se de xocar contra el mur... Contra un mur que està conformat d'aquells obstacles com el del nivell argumentatiu, el de la poca empatia o el de l'egocentrisme. Un mur que costa molt traspassar però que a la vegada, ens ha d'agradar intentar fer-lo miques, mentre ens motiva saber, que quan el farem caure començarem a construir un món que val la pena.
I quan els membres del partit l'haguem destruït, significarà que haurem superat tot el comentat, i potser, a grosso modo, podem dir que el nostre partit polític val.
Mare meva, sí que ens queda feina! ;)
Aquí està l'article al blog On te Road
Discurs d'Anguita
"Un escritor francés dijo hace tiempo que un país vale lo que vale su prensa. Yo cambiaría esa frase: un país vale lo que vale su gente."
M'ha deixat pensant tota la llarga tarda i part de la nit. Personalment tinc el problema que tot ho relaciono amb la política. I quan ho he llegit, he pensat: què val un partit polític?
S'ha m'han acudit moltes frases que podia relacionar-les i havia escoltat por ahí: "Dime con quien pactas y té diré quien eres" o "dime quien te vota y te diré como éres". Fins i tot aquella que ens diu que mirem els militants per saber-ho. Aquestes que tenia ben presents no em convencen. No busco saber el que és un partit, sinó el que val.
Com no podia sortir-me amb la meva he tornat a l'article. I le llegit un parell de vegades. Fins que he trobat aquesta part:
"Hasta que punto compensa dedicar horas, semanas, meses o años de vida a debatir por el mero placer de hacerlo, sin necesidad de recrearse en egocentrismos o pedantismos. Hasta que punto compensa trabajar la escucha, la tolerancia y la propia cultura para llevar a cabo un debate sano".
Fins que aquí he trobat una resposta. Crec que un partit no val res. Si no el que val és la gent que el conforma... D'acord, tanta estona pensant per arribar a una conclusió igual que la de la primera frase, quina cagada... Però no em quedo aquí. Crec que el que marca que algú valgui no és que parli bé, ni que tingui una bona planta, ni que vagi amb tratge. Res d'això. Per mi el que pot arribar a valer és aquell que sabent que no té res a fer, lluiti igual, el que vegi que això no va enlloc però que igualment arrisqui per intentar portar una millora per a la nostra societat. Saber que potser alguna cosa no val la pena però que a la vegada es digui a ell mateix que si es pot.
I fent una altra lectura, he acabat definint-me del tot...
"Dónde queda el nivel argumentativo, la capacidad de escuchar ideas completamente contrarias a la nuestra, y de qué forma transmitir las propias. Y no sólo eso, sino hasta qué punto nos interesa hacerlo."
Tothom nul·la les idees que no són les seves. Tothom fa falsa l'altra opinió i tothom fa impossible el debat. (Sobretot al Twitter...). Potser per això, pel fet que costa tan, té sentit aguantar. Potser, pel fet que la societat està tan complicada val la pena enfrontar-se a ella. Aquestes dos línies, em recorden a una part d'un discurs que va dir Julio Anguita que descriu clarament el que penso personalment:
-"Mobilizar no ha sido solo mobilizar la gente para salir a la calle (que también), mobilizar ha sido concienciar"
-"¡Mobilizar es ese esfuerzo por poder pensar y hacer pensar!"
Potser el nivell argumentatiu és nul, potser ens costa explicar-nos o aguantar certes actituds. Potser a nosaltres mateixos ja ni ens interessa o ens cansa tanta fal·làcia continua. Potser podem pensar que arribarà un punt on no valdrà la pena seguir. Però crec que per això estem els que creiem en un Sistema diferent. I per aquest fet, la lluita contra el conformisme i contra la resignació que ens comenta Julio Anguita segueix viva. Ens agradar enfrontar-nos contra el que molts cops és impossible, i encara ens flipa més fer-ho possible.
Cert, he començat buscant el que val un partit polític i he acabat parlant de Julio Anguita. Però és que crec que la resposta de la meva autopregunta és complexa...
Un partit polític no val res, el que val és la seva gent. Però clar, no és suficient dir "gent". Cal dir que la "gent" que ha de donar valor a aquest partit no ha de deixar de lluitar mai, ni rendir-se, ni cansar-se de xocar contra el mur... Contra un mur que està conformat d'aquells obstacles com el del nivell argumentatiu, el de la poca empatia o el de l'egocentrisme. Un mur que costa molt traspassar però que a la vegada, ens ha d'agradar intentar fer-lo miques, mentre ens motiva saber, que quan el farem caure començarem a construir un món que val la pena.
I quan els membres del partit l'haguem destruït, significarà que haurem superat tot el comentat, i potser, a grosso modo, podem dir que el nostre partit polític val.
Mare meva, sí que ens queda feina! ;)
Aquí està l'article al blog On te Road
Discurs d'Anguita
divendres, 6 d’abril del 2018
Un exemple des de Baltimore
Fa temps que segueixo un Green d'Estats Units, més clarament de Baltimore i es diu Joshua Harris.
Aquest, l'any 2016, a un país bipartidista i a una ciutat de clara dominació Demòcrata va treure quasi un 10% del vot a les eleccions d'alcalde de l'any esmentat.
Molt meritori ja que el país del Nord d'Amèrica els tercers partits moltes vegades no passen del 2 o 3 per cent de vot i aquest es concentra sobretot entre els dos grans. I la situació de Baltimore era més peculiar. Fa uns 150 anys que mai ningú li ha combatit l'alcaldia al Partit Demòcrata.
Així que aquest 10 per cent que pot semblar poc, és molt, i és un mèrit que no l'hem de descuidar al moment que nosaltres engeguem una campanya. Aquí el multipartidisme està més posat a l'ordre del día, pero a la ciutat de Tarragona ens costa molt arribar a la xifra de que va conseguir Joshua Harris.
De fet, mirant dades, la millor participació de les esquerres, va ser l'anny 1979 amb el 21% del PSUC. Però després mai s'ha superat el número 10. Quan vam estar més aprop, al 2003, ICV amb la Plataforma i amb Entesa. Pero no va ser així.
En fi, ara no es que estiguem en el millor moment de la democràcia i crec que agafar un exemple d'un país en el que es tan diferent progresar políticament si ets de fora del sistema marcat, és molt important.
Pel que he anat llegint, aquest noi de 30 anys va començar a fer una campanya al costat de les persones. Proper a la gent. Va començar a picar pedra, a anar porta a porta i parlar un a un amb els veïns. Penseu que els Greens mai s'havien presentat a la ciutat, i tot d'una entren de forma tan bestial.
Un exemple a seguir molt necessari per saber com lluitar a casa nostra i que també ha d'estar present a les nostres lluites. Ara en un any tenim Municipals a Tarragona i crec que l'esquerra popular ecologista ha de tenir un paper important. Crec que podem entre tots treure un resultat que ajudi a les classes populars a lluitar des del Municipi. Aquí, l'exemple d'en Harris ha de servir per aprendre de situacions així i començar a fer possible la nostra victòria com a gent de la massa. Crec que hem de tenir present la campanya d'allí. Ja que la feina ben feta, sempre dona fruits.
Deixo el link de la campanya:
https://www.harrisforbaltimore.com/
Unes paraules de l'inici de la campanya:
"I believe that we should all have the opportunity to provide our children with a decent education. I believe that all workers deserve an opportunity to earn a decent wage and provide for their families. I know that the chances of that happening are more likely if we unite to fight for those opportunities.”
("Crec que tots hauríem de tenir l'oportunitat de proporcionar una educació decent als nostres fills. Crec que tots els treballadors es mereixen l'oportunitat de guanyar un salari digne i proporcionar-los a les famílies. Sé que les possibilitats d'això són més probables si ens unim a lluitar per aquestes oportunitats ").
Segons he pogut veure, Joshua Harris te pensat tornar-hi a les properes. Tot el suport i estem pendents del progrés!
Aquest, l'any 2016, a un país bipartidista i a una ciutat de clara dominació Demòcrata va treure quasi un 10% del vot a les eleccions d'alcalde de l'any esmentat.
Molt meritori ja que el país del Nord d'Amèrica els tercers partits moltes vegades no passen del 2 o 3 per cent de vot i aquest es concentra sobretot entre els dos grans. I la situació de Baltimore era més peculiar. Fa uns 150 anys que mai ningú li ha combatit l'alcaldia al Partit Demòcrata.
Així que aquest 10 per cent que pot semblar poc, és molt, i és un mèrit que no l'hem de descuidar al moment que nosaltres engeguem una campanya. Aquí el multipartidisme està més posat a l'ordre del día, pero a la ciutat de Tarragona ens costa molt arribar a la xifra de que va conseguir Joshua Harris.
De fet, mirant dades, la millor participació de les esquerres, va ser l'anny 1979 amb el 21% del PSUC. Però després mai s'ha superat el número 10. Quan vam estar més aprop, al 2003, ICV amb la Plataforma i amb Entesa. Pero no va ser així.
En fi, ara no es que estiguem en el millor moment de la democràcia i crec que agafar un exemple d'un país en el que es tan diferent progresar políticament si ets de fora del sistema marcat, és molt important.
Pel que he anat llegint, aquest noi de 30 anys va començar a fer una campanya al costat de les persones. Proper a la gent. Va començar a picar pedra, a anar porta a porta i parlar un a un amb els veïns. Penseu que els Greens mai s'havien presentat a la ciutat, i tot d'una entren de forma tan bestial.
Un exemple a seguir molt necessari per saber com lluitar a casa nostra i que també ha d'estar present a les nostres lluites. Ara en un any tenim Municipals a Tarragona i crec que l'esquerra popular ecologista ha de tenir un paper important. Crec que podem entre tots treure un resultat que ajudi a les classes populars a lluitar des del Municipi. Aquí, l'exemple d'en Harris ha de servir per aprendre de situacions així i començar a fer possible la nostra victòria com a gent de la massa. Crec que hem de tenir present la campanya d'allí. Ja que la feina ben feta, sempre dona fruits.
Deixo el link de la campanya:
https://www.harrisforbaltimore.com/
Unes paraules de l'inici de la campanya:
"I believe that we should all have the opportunity to provide our children with a decent education. I believe that all workers deserve an opportunity to earn a decent wage and provide for their families. I know that the chances of that happening are more likely if we unite to fight for those opportunities.”
("Crec que tots hauríem de tenir l'oportunitat de proporcionar una educació decent als nostres fills. Crec que tots els treballadors es mereixen l'oportunitat de guanyar un salari digne i proporcionar-los a les famílies. Sé que les possibilitats d'això són més probables si ens unim a lluitar per aquestes oportunitats ").
Segons he pogut veure, Joshua Harris te pensat tornar-hi a les properes. Tot el suport i estem pendents del progrés!
diumenge, 1 d’abril del 2018
Això si que no suma
Avui, la primera notícia que veia al Twitter era una entrevista d'un Diari a Dante Fachín i Angels Castells. Una entrevista on el seu objectiu era criticar-ho tot. Una entrevista que va més cap a la divisió que cap a la reconciliació.
Dins d'aquesta entrevista, criticava a persones com per exemple Coscubiela o Rabell i fins i tot la diputada de Tarragona. A més el senyor no diu noms, i només n'hi ha una. Això és ridícul. I sobretot és ridicul quan el que proposa per arreglar tot és fer unes NOVES ELECCIONS! Clar, això superarà...
Recordo que vaig entrar en política pel 2015 en ple sortida a l'aire de Podemos. I el 2016, per primer cop hi havia una coalició d'esquerres a tot al país. Van aconseguir 71 diputats després d'anys sense tenir-ne tants. Recordo plens del 2011-15 on parlava el Garzón, Lara i el mateix Coscu on hi havia una majoria del PP i l'oposició era un PSOE que estava a la "merda". Vam sorgir a les europees. Semblava tot molt bonic fins que un dia, a Catalunya, un diputat de CatSiPot no li van donar una cadira. Llavors el senyor, amb un atac de ràbia va començar fer mal a tothom.
Personalment, sent d'ICV li he agafat afecte a gran quantitat de persones. He après d'ells. D'en Rabell, d'en Coscu, de la Marta... I bé, poso aquests exemples ja que són nombrats a l'entrevista. Però no acabaria...
I estant a la confluència he pogut parlar amb aquesta persona de Tarragona que malèfica el senyor Fachín. I us dic jo, està molt més a prop de nosaltres que l'home aquell que l'únic que fa, és criticar a tots aquells que no estan d'acord amb ell. De fet, un cop vaig posar això al Twitter i em vaig trobar amb uns 20 comentaris insultant-me. (El millor del cas, és que aquell dia va fer una manipulació d'un document digne del PP)
No entenc com no veu que una cosa és no estar d'acord amb una ideologiai l'altra es voler destruir la que no vols. Des de les bases, on estic, em sembla ridícul el que fa. És com sortir d'un equip de futbol i insultar als excompanys. És com sortit d'una feina i donar la culpa a tots de no haver pogut arribar als teus objectius. No ajuda. De fet, aquesta crítica desmesurada a ICV i a la seva gent ens denota la falta de respecte que cada dia porta. Si tens tants problemes, no vagis a la tele o a un diari, vine, i digui'ns a la cara perquè som tan dolents. A tots, també aquells de la militància que englobes al moment que fas les crítiques(I no val l'argument que volies una cadira). A les persones que formem la confluència, doncs també ens pot saber greu que critiquis tan des de fora i que molts, mai t'haguem vist dir res des de dins. També, faltant el respecte a la teva propia gent de Podem. No em fico. Pero seguiré dient que conec gent molt vàlida d'allí, i que la teva critica general també va per a ells.
Però la qüestió és, per què ho fas? Crec que ho sé, descartant la ideologia. De fet, crec que quan no descarta tornar al Parlament (sobretot veient el Nooo apassionat de l'Angels Castells) ens ho confirma. També quan el veies de sobte als mítings de la CUP o ERC. Contínuament ens respon a aquesta pregunta. De tot el que ens culpa a nosaltres, és el que vol ell. De fet, puc estar d'acord amb coses que diu però aquest odi que va treient continuament li fa perdre tota la creddibilitat...
Dins d'aquesta entrevista, criticava a persones com per exemple Coscubiela o Rabell i fins i tot la diputada de Tarragona. A més el senyor no diu noms, i només n'hi ha una. Això és ridícul. I sobretot és ridicul quan el que proposa per arreglar tot és fer unes NOVES ELECCIONS! Clar, això superarà...
Recordo que vaig entrar en política pel 2015 en ple sortida a l'aire de Podemos. I el 2016, per primer cop hi havia una coalició d'esquerres a tot al país. Van aconseguir 71 diputats després d'anys sense tenir-ne tants. Recordo plens del 2011-15 on parlava el Garzón, Lara i el mateix Coscu on hi havia una majoria del PP i l'oposició era un PSOE que estava a la "merda". Vam sorgir a les europees. Semblava tot molt bonic fins que un dia, a Catalunya, un diputat de CatSiPot no li van donar una cadira. Llavors el senyor, amb un atac de ràbia va començar fer mal a tothom.
Personalment, sent d'ICV li he agafat afecte a gran quantitat de persones. He après d'ells. D'en Rabell, d'en Coscu, de la Marta... I bé, poso aquests exemples ja que són nombrats a l'entrevista. Però no acabaria...
I estant a la confluència he pogut parlar amb aquesta persona de Tarragona que malèfica el senyor Fachín. I us dic jo, està molt més a prop de nosaltres que l'home aquell que l'únic que fa, és criticar a tots aquells que no estan d'acord amb ell. De fet, un cop vaig posar això al Twitter i em vaig trobar amb uns 20 comentaris insultant-me. (El millor del cas, és que aquell dia va fer una manipulació d'un document digne del PP)
No entenc com no veu que una cosa és no estar d'acord amb una ideologiai l'altra es voler destruir la que no vols. Des de les bases, on estic, em sembla ridícul el que fa. És com sortir d'un equip de futbol i insultar als excompanys. És com sortit d'una feina i donar la culpa a tots de no haver pogut arribar als teus objectius. No ajuda. De fet, aquesta crítica desmesurada a ICV i a la seva gent ens denota la falta de respecte que cada dia porta. Si tens tants problemes, no vagis a la tele o a un diari, vine, i digui'ns a la cara perquè som tan dolents. A tots, també aquells de la militància que englobes al moment que fas les crítiques(I no val l'argument que volies una cadira). A les persones que formem la confluència, doncs també ens pot saber greu que critiquis tan des de fora i que molts, mai t'haguem vist dir res des de dins. També, faltant el respecte a la teva propia gent de Podem. No em fico. Pero seguiré dient que conec gent molt vàlida d'allí, i que la teva critica general també va per a ells.
Però la qüestió és, per què ho fas? Crec que ho sé, descartant la ideologia. De fet, crec que quan no descarta tornar al Parlament (sobretot veient el Nooo apassionat de l'Angels Castells) ens ho confirma. També quan el veies de sobte als mítings de la CUP o ERC. Contínuament ens respon a aquesta pregunta. De tot el que ens culpa a nosaltres, és el que vol ell. De fet, puc estar d'acord amb coses que diu però aquest odi que va treient continuament li fa perdre tota la creddibilitat...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)