La nostra família. El nostre passat.

Personalment cada vegada que penso d'on vinc em ve al cap la meva tieta, el meu avi, el meu pare, la meva ávia o la meva mare. Amb totes les diferències i amb totes les distàncies que poguem tenir, n'estic orgullós. I aixó no únicament ho dic jo. Ho diuen tots els fills, néts o nebots. Ho diuen tots els pares i mares dels seus pares i mares. Tots els néts i nétes dels avis i tots els nebots i nebodes dels tiets i les tietes.

També, quan un país mira el passat del seu territori n'està orgullós. Anglaterra del seu Imperi. Estats Units de les batalles per la seva "llibertat". Rússia, amb grans nivells segons les enquestes, de la URSS, Veneçuela de Simón Bolívar i Polònia de la seva resistència.

Quan un partit polític mira d'on ve també ho està. Francesc Macià a Esquerra, Iniciativa del PSUC, IU del PCE i fins i tot Aliaça Popular del PP. De fet, si personifiquem aquests dos, el pare li fotria molts clatellots al fill. I al nét anomenat Ciutadans, doncs ja estaria preparant-se'ls. 

Peró la veritat, tots vinguin d'on vinguin i més o menys legítim estan orgullosos. 

Pero només ens queda un. Aquest no vol ser com seu el pare. Vol evitar el seu passat i aquests no li agrada ser conciderat com a tal. 

Sí, em refereixo al PDeCAT. No vol saber res de qui son. Ho eviten. No volen ser el que era la seva família. I si fos per a ells farien fora tot allò que sembli dels vuitanta. O dels noranta. Però fills meus, no teniu elecció. Els amics s'escolleixen (Un dia el PP, un altre dia el PSC, un altre dia ERC, a vegades la CUP...). Pero la família és la que et toca. I sí, sé que es difícil tenir Convergència Democràtica de pare, a Unió Democràtica de tiet i la Lliga Regionalista com a avi. I sí, es dur rebre l'herència d'un Palau anomenat 3%, o la d'un cotxe que a passat la ITV, o la del Pujol. Fins i tot es dur que el pare CDC (Igual que els companys de classe, abans esmentats, PP) també va usar l'ús de la força contra civils pel 15-M. Bé, no tingueu fe. El PDECAT encara està a l'etapa de rebeldía, aquella de la joventut, quan diuen que ets més radical que el  pare. Es qüestió de temps que acabi com el seus avantpassats, i al final acabi sent un amic "de l'alma" amb els de Ciutadans i acabi sent el que és: 

Joves precaris

Universitats 1500-2000 eur.

Que sigui més barat anar a Luxemburg, Santiago, Santander o Mallorca amb avió que a Barcelona amb tren des de Tarragona.

Que conegui persones molt vàlides fent feines que no es mereixen. I no perquè no espavilin. Sinó perqué no troben res millor. 

Mai ens fiem de la dreta que va de "progre" de cap. Perquè totes tenen el mateix objectiu. Que tot segueixi igual per seguir creant "herències pels seus fills"...